Història d’Eivissa

Eivissa és una illa situada al mar Mediterrani i que forma juntament amb Mallorca, Menorca i Formentera i diversos illots com ara Cabrera, l’arxipèlag de les Illes Balears. És la tercera illa en extensió per darrere de Mallorca i Menorca, però la segona en població amb gairebé 141.000 habitants. La més poblada és Mallorca, on es troba la capital de l’arxipèlag; Palma de Mallorca.

Eivissa té gran fama a tot el món per la bellesa de les seves cales i platges i la qualitat de les aigües, així com per les festes i discoteques, que atreuen a nombrosos turistes. Entre els clubs més famosos es troben Space, Pacha Ibiza, Privilege Ibiza, Amnesia, Cafè del Mar, Es Paradís Terrenal o Ushuaïa Ibiza.

Des d’Eivissa, també coneguda com l’Illa Blanca, es pot prendre l’únic ferri regular que fa la ruta Eivissa-Formentera per poder visitar l’últim paradís del Mediterrani. La seva sorra blanca i les seves aigües cristal·lines fan que aquesta petita illa balear sigui desig de tots aquells amants de la natura, el sol, la tranquil·litat i les platges paradisíaques. Això sí, molt de compte amb el que es fa a Formentera ja que l’illa està totalment protegida per ser un enclavament únic al Mediterrani.

Eivissa i les primeres civilitzacions

S’han trobat jaciments datats en l’Edat de Bronze, tant a l’illa d’Eivissa com a la petita Formentera que proven la seva població des del 2000 al 1600 a.C.

L’illa d’Eivissa conserva restes arqueològiques fenicis, dels qui es creu que prové el seu nom, i púnics, doncs va ser un enclavament comercial rellevant dins de la cultura nàutica d’aquest poble. Aproximadament a meitat del segle VII a.C. es funda el primer assentament estable a l’illa, el jaciment de Sa Caleta, que s’ocuparà fins a finals del mateix segle, quan serà abandonat.

Aproximadament en la mateixa època es comença a urbanitzar la ciutat d’Eivissa, en la mateixa ubicació que en l’actualitat. També sobre la mateixa època, l’illa quedarà dins de l’òrbita de les polis cananees de l’Orient Mitjà fins a la seva conquesta pels assiris i dels cartaginesos després, fins que la conquistaran els romans l’any 146 a.C.
En l’època romana, Eivissa també és coneguda com «Insula Augusta» en continuïtat al seu nom sagrat fenici de Illa de Bes. No triga a rebre l’estatus de municipi romà, la qual cosa li confereix majors drets. Això, però, no va poder frenar la lenta decadència. Després de l’elecció de Tarraco (actual Tarragona) com a capital de la província de la Tarraconesis, el tràfic marítim canvià i començà a prendre unes rutes més properes a la recentment conquerida Mallorca.

Pel que fa al topònim,’ībošim va ser el nom que li van donar els fenicis, i Ebusus la seva adaptació al llatí, que finalment acabaria sent Eivissa en català. Al costat de Formentera, se les coneix com les illes Pitiüses, a causa de l’abundant presència de pins de tres classes diferents. Mentre a les illes majors habitaven tribus menys desenvolupades culturalment i amb tradicions bàrbares als ulls de la cultura hel·lenística, a les Pitiüses vivien gents de tradició semita, descendents d’emigrants d’Orient Mitjà, Qart Hadasht o les polis semites del sud de la Península Ibèrica . La raó per posar aquest nom a les illes només va poder ser la de no nomenar-les «illes dels cananeus», ja que en realitat, pins també n’hi ha a Mallorca i a Menorca.

Després de les ocupacions vàndala i bizantina (segles VI – VIII), les illes Balears, entre elles Eivissa, van caure en una etapa d’anarquia.

La Eivissa musulmana i la reconquesta cristiana

Els àrabs van prendre possessió d’Eivissa el 902 i es van assentar a la ciutat que avui perviu com a capital, la part antiga de la qual rep el nom de Dalt Vila. Arriben a l’illa nous colons berbers que se sumen a la població local que es converteix en la seva majoria a l’Islam.

Jaume I d’Aragó un cop conquerida l’illa, va concedir la reconquesta de les illes Pitiüses, pertanyents a aquest moment a la Taifa de Dénia, a l’arquebisbe electe de Tarragona, Guillem de Montgrí, que es va associar amb el comte del Rosselló, Nun Sanç, i amb l’infant Pere de Portugal per l’obstinació. Les tropes de la Corona d’Aragó van ocupar el castell d’Eivissa el 8 d’agost de 1235. La població autòctona musulmana va ser llavors deportada massivament, tal com va passar a Mallorca i el Llevant i es van portar pobladors cristians des de Girona, concretament des del que avui es coneix com la Costa Brava. Eivissa va ser incorporada al recentment fundat Regne de Mallorca, dins la Corona d’Aragó. El Regne de Mallorca no tindria corts, de manera que el rei de Mallorca hauria d’acudir a les d’Aragó per rendir vassallatge al rei.

Eivissa durant l’Edat Moderna

En aquesta època, Eivissa és una illa amb una economia pobra i amb poques aspiracions. No obstant això, diversos successos van afectar de manera important la història eivissenca en aquests segles.

Durant gairebé tota l’Edat Moderna, de la mateixa manera que la resta de la Mediterrània Occidental, Eivissa va patir constants atacs de la pirateria barbaresca, animada també per l’Imperi Otomà. Les nombroses incursions de pirates van marcar profundament a la població, tant a nivell cultural com material, cosa que succeiria en tots els territoris mediterranis de la Corona d’Aragó. Així, nombroses construccions tradicionals eivissenques (esglésies, cases, mansions …) posseeixen refugis o amagatalls per evitar possibles incursors. Aquests atacs, van ser també la causa del despoblament de Formentera en tot aquest període. Igualment, es van realitzar nombroses construccions defensives destinades a protegir les costes eivissenques. Destaquen les nombroses torres defensives en tot el contorn costaner i les grans muralles que envolten Dalt Vila. Tant les torres com la muralla, van ser patrocinades per la monarquia hispana de cara a afavorir la defensa de l’illa en benefici dels interessos del rei i el domini del Mediterrani. En concret, la muralla deu molt a l’actuació de Felip II.

Igual que la resta de la Corona d’Aragó, durant la Guerra de Successió Espanyola, Eivissa es va declarar partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria, entrant en guerra amb els partidaris dels Borbons amb el futur rei Felip V al capdavant, i va ser de les últimes zones de la Corona d’Aragó en caure sota el seu domini. Després de la guerra, pels Decrets de Nova Planta es van abolir les institucions organitzatives tradicionals de l’illa, sent substituïdes per organitzacions seguint el model castellà, i la llengua, prohibint el català i imposant així la llengua de Castella. La Universitat, òrgan de govern insular d’Eivissa i Formentera, va ser convertida en un ajuntament a l’estil castellà i es va dividir l’illa en 18 municipis davant dels quatre quartons tradicionals. No obstant això, la dispersió de la població i la ineficàcia dels municipis, va portar al fet que es tornessin a implantar els quartons, que coincideixen amb la divisió municipal actual de l’illa.
El 1782, Carles III atorga a l’actual ciutat d’Eivissa el títol de ciutat i constitueix un bisbat a la ciutat. Això separa Eivissa de la diòcesi de Tarragona, a la qual estava adscrita des de l’Edat Mitjana.

Eivissa durant l’Edat Contemporània

Al llarg del segle XIX, Eivissa va experimentar un cert creixement demogràfic que va provocar importants tensions donada la pobresa de l’illa. Això desenvolupa certa emigració cap a Cuba i Alger.

Després de gairebé dos segles de la pèrdua de les seves institucions i de procés de castellanització de l’illa, la «Renaixença» catalana va donar un impuls també a les Balears per impulsar la recuperació de la seva identitat pròpia. I de fet va ser el religiós mallorquí Antoni Maria Alcover qui a principis del segle XX comença amb la creació del seu ambiciós diccionari català-valencià-balear. Alcover, amb l’ajuda de Francesc de Borja, es va recórrer tots els territoris d’aquesta parla per crear un diccionari que recollís tots els significats i dialectologia en aquesta llengua llatina.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola al juliol de 1936, Eivissa cau sota el control de l’exèrcit franquista. No obstant això, és presa a l’agost per una columna republicana procedent de Barcelona, ​​durant l’anomenat desembarcament de Mallorca, per tornar a canviar de mans de nou al setembre, quedant definitivament a la zona franquista. Es trunca així tot el que s’ha avançat pel que fa a la recuperació de la identitat cultural i lingüísitca de les Illes Balears, a més d’entrar de ple en una època d’autoritarisme durant gairebé 40 anys de Franquisme.

Un cop mort el dictador Francisco Franco, es va produir a Espanya el que es coneix com «la transició espanyola» amb la intenció de modernitzar el país i convertir-lo en una democràcia. Per a les Illes Balears això va suposar poder tornar a tenir autogovern. Constituïda ara en forma de Comunitat Autònoma dins del Regne d’Espanya, Balears disposa d’un Estatut d’Autonomia on es reconeix la seva llengua i la seva cultura pròpia. Per a uns just, per a altres insuficient, i per als altres, més que suficient, la realitat és que tot i no tenir les quotes de govern que el Regne de Mallorca va mantenir durant el passat, l’Estatut atorga a Balears la gestió de l’arxipèlag i té capacitat de regulació de moltes lleis que afecten el conjunt insular. La capital, anomenada en altres èpoques Ciutat de Mallorca, és ara Palma de Mallorca, situada com el seu nom indica, en la major de les illes, Mallorca.

Eivissa ha mantingut sempre una fama de lloc de potencial místic. Va ser un punt de referència durant els anys 60 i 70 per a la cultura hippie i encara queden vestigis d’aquesta època de pau i amor i sexe lliure.

Si t’ha agradat la seva història i vols visitar Eivissa pots fer-ho seguint aquest enllaç.